COM ET TROBEM A FALTAR!!

Ara estem al octubre. Feia messos que no escribía i la veritat m’agradaria tornar enrere. Demà fará un mes que el meu germà David, va patir un accident de moto, que li va costar la vida. Encara no m’ho puc creure. Mai havia pogut imaginar-me que ens passaria una cosa aixi a la meva familia. Sempre havia sentit persones que els hi havia pasat, però no m’ho podia imaginar. Cuant de dolor que sentim. Només de pensar que s’ha mort amb 32 anys. Mai mes el tornarem a veure. Éra tan Jove i potser no li havia dit mai que l’estimava. Perque l’estimava molt, però no acostumem a explicar-nos els nostres sentiments. I això fa mal, fa molt de mal. No sé com ho porto; totohm em diu que ho porto bé, que soc molt forta, però crec que es pura façana. Tinc una pena molt gran, que no me la puc treure. Es que encara no puc creure que ens hagi pasat això. Potser com a vegades estavem dies sense veuran’s, doncs potser es que encara no sóc conscient de que això ha pasat. Deu meu, com ens has pogut fe això, precissament som una familia que mai hem fet res dolent, que hem passat cosses dolentes, sobre tot la meva mare i el meu germà David, van patit molt la enfermetat del meu pare; ells mes que nosaltres perque són els que hi eren a casa en aquells anys de alzheimer.
Es curios com la companya del meu germà, l’Anna ens explicava l’altre dia que el David tenia por de que li passes en ell de gran, aquesta malaltia, i en canvi ha marxat abans d’hora. Ha marxat massa d’ora. No li tocava encara, això no hauria de passar mai, es una injusticia, es molt de dolor per una familia. Cóm puc parlar amb la meva mare i preguntar-li com está, si sé que això no ho podrà oblidar mai, que mai mes la seva vida tindrá sentit i per temps que passi sempre tindrem aquesta mancança en el seu cor. El seu fill petit. Que cada dia la trucava per saber com estava.
Diü tothom que el temps tot ho cura. Crec que això no. Es possible que arribem a fer vida normal, i a recordar amb anyorança la seva absència, però això no ho cura el temps, només ens vacuna per fer-nos forts i poguer afrontar les cosses tal com venen.
Es curiòs com t’en adones de les cosses que has fet i que no has fet, quan ja no hi ha solució. Es possible que li hagúes tingut de dir al meu germà que es venés la moto, que això era perillós, però jo mateixa també soc inconscient de vegades amb aquellas coses que ens fan il·lussió, tot i saben que també aportan perill. Quí sap potser es veritat que el destí de les persones está marcat des de que naixem i per mes que ens preocupem no ho podem canviar. Sento dolor i ràbia, molta ràbia, i penso que la vida es molt injusta, que a vegades dona segones oportunitats a mes d’un desgraciat i qui passa per la vida sense fer mal i fent amics i fen-se estimat, per la nostre bondad, en aquests no els hi dona segones oportunitats.

Des de aquí vull pensar que el meu germà ha viscut una vida agradable i ha disfrutat fent el que li agradava. I des de aquí vull dir-li que em sento orgullosa de haver-lo conegut, de haver sigut la seva germana, de haver estat amb ell quan era petit, i jo el cuidava i jugaba amb ell, quan els meus pares treballaban al restaurant, i jo el vigilava, i me’l estimava molt i encara me’l estimo. No ho puc evitar.