com passa el temps....

Ja estem a 31 de maig. Es impressionant, com passa el temps.
Com sempre hem començat l'any i sense adornar-me'n ja estem gairabé al començament de l'estiu. Aquest any, ha sigut un any molt intens.
En el tema professional, doncs m'he trobat amb estones de tota mena. He sortit bastant sovint, a mes a mes de Madrid, també he estat a altres ciutats, com A Corunya, San Sebastían, Valéncia i Sevilla. Ha estat molt interessant, pel fet de que et trobes amb cares i ulls, de persones conegudes només per la veu, i que en quant tens la cara devant canvia la ideia que ten-havies fet. També es molt agradable el que vagis pels llocs i la gent se¡n alegri de veurat. Per altre banda penso que era necessari el anar-hi per les Delegacions per donar a coneixer tot allò que fem a Barcelona.
Tot i aixi, com he dit tinc moments de tota mena. També em trobo molt sola en el meu lloc de treball. Només som dos persones, de les quals una está continuament tractant amb la Direcció i a mi m'aporta allò que interessa; pero d'alguna manera em sento en segon plat. Però bé, de totes maneres a tot arreu "couen fabes". El que ara m'interessa es veure si també em reconeixen económicament la meva tasca i responsabilitat. Si això es aixi ja m'está bé, sino ho haurem de pensar.
Per si no fos prou, sempre estem amb els mateixos problemes, generals de tothom, però que a cadascú li afectan individualment. Un es el tema económic, el pressupost mensual de la família, cada vegada está pitjor, ens costa arribar a final de mes. No m'havia pensat mai que fos tan real el que abans de comprar res, em de mirar com tenim el compte i veura quans dies falten per cobrar la nómina. La veritat es que aquestes alçades em molesta estar aixi. Porto molts anys treballant, i no veig el momen de poder disfrutar d'un viatge amb la meva família. Els meus fills es fan grans i ja aviat no voldrán anar amb nosaltres en lloc. I es una llàstima perque els records que els hi quedarán sempre, es que mai vem anar en lloc, excepte Venècia. I no solsament això sino que cada vegada que vull comprar algo, fora de l'habitual, i em desmorona el compte corrent. I voldria fer reformes a la cuina, els lavabos, canviar el cotxe... i que va, si seguim aixi només podrem anar passant els messos.

També m'agradaría poguer ajudar a la meva germana, economicament. Ella des de que s'ha separat, que ho está passant mal·lament per arribar a final de mes. I no la puc ajudar.

En fin, que tothom tenim problemes i el que no els té sel's busca.

I a mes a mes afegiré que tinc dos fills en edat de la adolescéncia, que això acabará amb mi o amb el meu matrimoni. La noia, la gran, té disset anys. Fa el que vol, sempre li ha costat estudiar, però els darrers anys, es que ni s'ha possat. Ha començat primer de batxillerat, i ho deixará sense tastar-lo. Ara l'hem apuntat a Cicle Formatiu d'Imatge Personal. Diu que está molt motivada a fer això i que de segur que li agradará i si dedicará professionalment. Bé, ja ho veurem, potser em porti una grata sorpresa, però es que no li veig cap gana de fer res, només pensa en ella, en passar-s'ho bé, i messenger. Res mes. I a mes a mes, depen del dia que tingui, el ser humor anirá de Guatemala a Guatepeor.

El noi, en té quinze. De moment, en els estudis va molt bé. Amb els amics també. Té molt bon rotllo amb tots els amics/amigues. Li agrada molt el fútbol, hi juga, i ho fa molt bé. Fa de central i cada any aprén més. Ara el estiu l'hem apuntat a un Campament, que van en plan de solidaritat, amistat, compartir, etc., i crec que li agradará. També l'he apuntat una setmana en un camp de fútbol, perque agafi mes técnica, i això encara li agradará mes. M'agradaría apuntar-lo mes dies, però crec que será massa per la meva economia familiar.

A la meva filla li vaig dir que mires d'anar voluntària en algun Campus de treball. Se'n van fora de Catalunya, l'any que vé inclusiu sortan a l'estranger, i aprenen a compartir, ajudar en tasques assignades, i aprenen idiomas. El mes important es que aprenen a espabilar-se i en sortir-se'n sense els pares. Però no ha volgut anar. Potser si la seva amiga hagúes volgut acompanyar-la, potser si hagués apuntat peró sola no ha volgut.

Ho deixo aquí, espero no trigar tant de temps en tornar a escriu-re com l'ultima vegada.

Visca la vida!!