La fuerza no proviene de la capacidad
física sino de una voluntad indomable


viernes, 27 de junio de 2008

LA MARE DESCANSA EN PAU

Només ha estat una setmana al Hospital. Van ser uns dies que han anat a pitjor, cada dia que passaba el seu estat empitjorava. Els metges ja no ens donavan cap esperança. El meu germà Toni, la meva germana Vero i jo, hem anat assimilant cada dia el seu estat, la seva malaltia. El darrer dia que la veig veure en vida, va ser dimecres, i ja la vem veure molt malament, li costava aixercar-se del llit, estava molt cansada, no menjaba res, i tenía vomits. Quan van marxar tots, em vaig quedar una estona encara amb ella, i tenía molta calor, la veig estar ventat, li vem canviar la roba que portaba, i nomes feia que dormir; de quan en quan obria els ulls i somreia, sempre somreia. Em va dir, abans que marxes.. va Susena marxa cap a casa ja. ves, que ja n'hi ha prou.
Vaig marxar amb rencansa, potser vaig pensar que aquella nit podia ser la última.Potser eren quarts de 9 del vespre.
Hem van trucar aquella nit, a quarts de dotze, que ja li estava molt malament, no sabien si aguantaria fins que arribessim. Vaig trigar deu minuts en arribar, pero ja vaig arribar tard. Quan la veig veure em vaig vindre a baix. vaig plorar a sobre d'ella, encara que ja començava a sentir la seva fredó. Quin dessespero em va agafar, encara que també veia que havía descansat.
El metge de guárdia també m'ho va dir, pensa que ha descansat, no era just veure el que ella estava passant i això li hagúes estat empitjorant cada dia, per tant era el millor que li podia passar.
El Lluis em va acompanyar, i vem estar esperant a que arrivés el meu germà, només va trigar vint minuts.
Es curios com en dies ens pot canviar la vida. De estar tots bé a passar que falta algú.
Però encara que m'ha costat anar acceptant cada dia des de que vaig assebentar-me de la seva enfermetat, de que la meva mare no viuria molt de temps, de cop m'he adonat que ella estará mes bé ara que no pas com estava feia dies, i que segurament es re-trobaria amb el me germà David, i amb el meu pare. Ara ells vetllarán per nosaltres.

1 comentario:

  1. Estimada germana meva,

    Ara entenc perque no m'havies dit res del teu blog, he llegit tot, m'he emocionat fins arribar el punt de voler plora, però m'es impossible, creec que és degut a la medicació que prenc que em fa que les llàgrimes no surtin per poder-me desfoga, i mira que ho necessito, si ho necessito, però estic com indiferent, com si no m'afectessin les coses, com si fos l'única manera de poder veure la llum, ja que la pèrdua del nostre germà ens va fer caure en un pou, i per mi i els meus petits era necessari remuntar-me...

    T'haig de dir que de sempre creia que mai podriem estar juntes, per mi tu eres molt espècial però difícil de poder-hi accedir, creia que sent jo tant difícil de caràcter era el mur de la nostra separació, però al neixer la meva filla vaig tenir un nedó entre els meus braços i vaig trobar a una germana que em va recolça en tot moment, per mi això va ser tornar-te a tenir, o tenir-te per primer cop.

    Ara estem molt unides, al menys jo així mi sento, i presumeixo i valoro d'aquest vincle que tenim com si fos or en pany...

    Tot el que escrius es la pura vivència que hem tingut aquests darrers mesos horrossos, i que jo els tinc com amagats, si creec que per poder estar bé, el meu inconscient m'els tapa per no fer-me mal.

    Si em permets, et llegiré amb molta passió, i t'expressaré el que penso dins meu amb molta claretat i transparència.

    Envejo molt la teva paciència, i se que tot era façana, i que el dol el paties igual o més que jo, però reconec que no se fer veure que estic bé quan no ho estic, i pot més el meu dolor que la força de voler sembla que estic bé.

    A la meva psicòloga li dic que em sap greu no haver deixat que la mare descanses la pèrdua del seu fill sobre mi, creec que vaig ser egoista, vaig veure més jo la pèrdua del "meu germà petit" que lo que patia la mare per la pèrdua del seu fill petit, i em fa mal aquesta sensació de no haver estat a l'alçada de filla, i en canvi ella pobreta fent-se la forta davant meu... i quan us trobaveu al cap de setmana que la mare estava sola, tu li fessis de pilar d'apojo per treure-li el dolor tan horroros que duia dins seu.

    Però la mare va fer de mare fins l'últim moment... i això es un valor inmessurable, ens estimava a tots moltíssim i així ens ho va desmostrar, i nosaltres a ella.

    Tu eres més concient del mal de la mare, jo o no volia veure-ho, o em negava a que li pogues passar res dolent, creia que entraria a l'Hospital del Mar, la possarien bona i cap a casa... però no va ser així, tinc grabades les paraules del metge: "Le queda a tu madre corto plazo de tiempo"

    Va descansar, si, la trobem molt a falta, però sabem que quan va marxar en David ella també és va morir... era un ànima en pena i no volia continua vivint...

    Respecte a l'estima del nostre germà, i tant, que en David sabia que tu l'estimaves molt, no tinguis dupte, i ell també t'estimava moltíssim...

    Visc pensant que part de la nostra família que han marxat són uns sers que ens protegeixen volant al costat nostre, potser per això no tinc por, potser per això estic com refiada de que la vida ens ha d'anar bé, i que hem de ser feliços. És l'única fe que tinc en aquests moments, encara que no els tinguem, tinc fer de que si que hi són amb nosaltres.

    El dissabte quan jugavem a volei, tenia el presentiment que tan la mare com en David eren presents al nostre joc, i que disfrutaven veient-nos juga i riure...

    Com deia el nostre pare, la família sempre unida jamas serà vencida...

    T'estimo molt amb tot el meu cor, teva per sempre més dolça flor d'olor fresca i sua...




    Vero

    ResponderEliminar

Gracias por dejar tu opinión.