Des de que he començat el meu blogger que em ve al cap el fer-ne un de tota la meva família. Començar explicant una mica la vida dels meus avis, tiets, pares, etc.. No com un rotllo de història, sino com historietes que podem anar explicant cadascú de nosaltres. Això comportaría que hauria de parlar amb els meus tiets i que m'expliquessin coses que no sabem, com de segur que totes les families amagan secrets; doncs segur que la nostre també.
Aquest passat divendres fa ser el primer aniversari de la mort del meu germà petit, i crec que hem d'obrir capítols nous a la nostre vida, on poguem recordar tot allò que ens fa riure, que ens fa plorar, que ens fa por, en definitiva que ens fa viure.
Sempre he pensat que he tingut molta sort de haver format part de la meva família, la que m'ha tocat, perque això es una lotería. Igual et pot tocar una de bona com una de no tan bona. El neixa en una família catalana, o d'una altre comunitat espanyola, o neixa a l'Africa, es tans sol la sort de cadascú. Jo l'he tingut. Tant els meus avis (encara que els avis no els he conegut, però m'han parlat molt d'ells les meves àvies i els pares), com dels meus pares, els tiets, germans, són i han sigut persones de gran cor i encara que avui en dia tots volem ser bons amb aquelles tasques que decidim, els estudis, la feina, etc., no hem de descuidar gens el trindra bon cor. Hem de ser persones abans que res. I tots, ho son.
Aquest passat divendres fa ser el primer aniversari de la mort del meu germà petit, i crec que hem d'obrir capítols nous a la nostre vida, on poguem recordar tot allò que ens fa riure, que ens fa plorar, que ens fa por, en definitiva que ens fa viure.
Sempre he pensat que he tingut molta sort de haver format part de la meva família, la que m'ha tocat, perque això es una lotería. Igual et pot tocar una de bona com una de no tan bona. El neixa en una família catalana, o d'una altre comunitat espanyola, o neixa a l'Africa, es tans sol la sort de cadascú. Jo l'he tingut. Tant els meus avis (encara que els avis no els he conegut, però m'han parlat molt d'ells les meves àvies i els pares), com dels meus pares, els tiets, germans, són i han sigut persones de gran cor i encara que avui en dia tots volem ser bons amb aquelles tasques que decidim, els estudis, la feina, etc., no hem de descuidar gens el trindra bon cor. Hem de ser persones abans que res. I tots, ho son.
Estimada germana,
ResponderEliminarTant tu com jo, i també el nostre germà gran, ens sentim afortunats de la nostra família, i en parlem amb emoció per veure que ara aquella família nombrosa que erem ens hem quedat tres de sols, però no estem sols, tenim els nostres fills i filles, i ara ens toca a nosaltres parlar als nostres fills de com eren els seus avis (els nostres pares), i també com era de bó el nostre germà petit, que de tant bó que era li deiem que era un "figo"... d'això hem de parlar amb orgull i anyorança.
Dir-te que aquesta foto, no sóc jo, quan la meva amiga Sònia me la va envia, jo mateixa no em vaig reconeixa, els meus fills estan guapíssims, però jo estic amb ulls tristos i dolguts, i em fa mal veure la meva imatge d'horror del dolor que varem patir i que quedar reflexat al nostre rostre.
Ara quan em miro al mirall, desprès de l'any de la pèrdua del nostre germà petit, vec una dona diferent, no vec aquells ulls que feia a la foto que has penjat al blog, vec uns ulls d'esperança, de voler aprofita la jovent que encara tenim i que tan volem disfruta de la vida que tenim per davant.
Ara no em diguis si ho faig per mi, que no ho creec, si ho faig pels meus fills, que sigui més possible, però en el fons creec que ho faig per la nostra mare i el nostre germà, que ells voldrien que estiguessim bé i aprofitessim la vida amb tots els colors que té.
Una forta abraçada germana del meu cor,
Vero
ETS LA MILLOR GERMANA DEL MON, SÓC FELIÇ DE SABER QUE ET TINC AL MEU COSTAT, I QUE EL PROPER DILLUNS EM FACIS TAL REGAL: UN COTXE, UF, UF, UF, NO M'HO ESPERAVA, QUE GUAIIIII
ResponderEliminarJO TAMBÉ T'ESTIMO MOLTTTTTT....
PETONS DE SUCRE
VERO
He trobat això en un altre blog, i com m'agradat aqui ho posso:
ResponderEliminarJUNTAS O NADA
Son tan pocos esos dias que coincidiremos juntas
Que quisiera desde ahora enfocarlo como adultas.
Si te explico te utilizo, si no te explico te ignoro,
Tu de sobras ya conoces, por que rio y por que lloro
Si no pregunto es que paso, si te pregunto, me meto
Desde que empecé a ser madre, no me dieron un libreto
Reivindicas tus derechos, tus pautas y prioridades
pero es que siempre es lo mismo, primero tus amistades
Los derechos no van solos, conllevan obligaciones,
solo pido que lo entiendas, y como tal, reacciones.
Si me necesitas dilo, no me siento utilizada,
me gustaría sentirme, mas que como madre, hermana
Esa hermana que te apoye siempre en los malos momentos
en los buenos, uno solo ya sonríe de contento.
Y si te fallo lo dices, y yo intentaré arreglarlo.
Y si me fallas lo digo, y tu tendrás que aceptarlo.
De igual forma yo quisiera, sentir que estas a mi lado.
Aunque con vidas distintas, no debemos distanciarnos.
Vivamos juntas o lejos, reir y llorar unidas
es lo que mantendrá juntas para siempre nuestras vidas
El hablar es gratuito, debemos llevarlo a cabo
debemos estar unidas, en lo bueno y en lo malo.
Y para que lo que digo, quede desde hoy sellado
como muestra de cariño, aceptame este regalo.